Quepo

15 anys del 15M i també que vam començar a rodar Interferències. Va ser el mateix dia que s’omplien les places. Semblava una casualitat, però no ho era. Va ser el món dient que la confluència era part del que passava.

Feia mesos que fèiem una cosa rara (li diem cinema participatiu): agafar una dècada d’investigació sobre deute, anticooperació i crisi global —la feina i l’encàrrec de l’ODG— i intentar traduir-la a un llenguatge que la gent pogués sentir com a propi. No ho vam fer amb expertes davant d’una càmera. Ho vam fer posant un actor i tres actrius a estudiar economia, crisi i conflictes fins que els explotava el cap, fent-los improvisar fins que les idees deixaven de ser conceptes i es convertien en experiències viscudes. Una companyia de teatre encallada en un text de Koltès a la qual l’obra no li sortia —fins que esclata. La primera escena de la pel·lícula és aquell esclat.

I mentre rodàvem tancades al polvorí de Montjuïc amb un ull posat a les xarxes i la gent que ens estimàvem que ens ho explicaven en directe, les places s’omplien. El nostre final deia que calia sortir al carrer. El 15M ens va fer quedar com uns pardals: ja hi eren, al carrer. Vam canviar el final.

Vam estrenar en campanya electoral, vam obrir el Telediario de la 2, la vam alliberar a internet perquè circulés lliure. En dos anys, gairebé 300 projeccions autogestionades. I de passada, vam ser la primera pel·lícula de ficció amb llicència Creative Commons als cinemes de l’estat —en ple debat de la Llei Sinde, per si no quedava clar on érem.

Tot aquell cicle avui és mort i enterrat.

El text continua als comentaris👇

En contextos on informar pot costar la vida, hi ha dones que continuen exercint el periodisme com un acte de resistència, de justícia i de compromís amb la democràcia.

Treballen en condicions de violència, pressió i impunitat, sostenint la informació des de dins, construint xarxes i cuidant-se per poder continuar.

Aquest és el punt de partida d’un nou documental, en fase de desenvolupament, que neix de la trobada amb aquestes pràctiques i de la voluntat d’apropar-s’hi des de la responsabilitat, entenent que explicar no és només mostrar, sinó també decidir com, amb qui i des d’on es construeix el relat.

Després de la projecció del documental “Sense papers, sense drets”, a la prèvia de la FILMIG, vam parlar amb la Juliana Otálvaro (FILMIG) i la Maritza Buitrago (Regularización YA!) de les vides que no entren en els titulars. De les persones que sostenen el sistema des de la invisibilitat. De com la informació no arriba a tothom i de com l’aïllament també és una forma de control.

Cal organització. Cal autogestió. Cal disputar el relat. Reescriure les narratives migrades i qüestionar les estructures que han decidit qui té veu i qui no.

Ja ha començat la regularització extraordinària. Aquest inici és un moment clau per garantir que la informació arribi a tothom. Continuem obrint el debat perquè ningú es quedi fora.